ció comptàrem amb la diputada Isabel Vallet com a portaveu de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i Oriol Pintós com a portaveu de la Coordinadora Obrera Sindical (COS); que van oferir una anàlisi sobre el context actual, les causes i els interessos institucionals, per una banda, i per l’altra una reflexió sobre la importància de l’organització sindical contra la precarietat laboral.
El passat 6 de maig al parlament espanyol, el PP juntament amb el PSOE, UPyD, CIU i el PNV varen votar en contra de fer un referèndum sobre l’anomenada Associació Transatlàntica pel Comerç i la Inversió (en anglès, TTIP). Aquest acord, cuinat en secret, pretén liberalitzar completament l’espai econòmic comú i amenaça la poca sobirania que com a poble ens queda davant el poder de les corporacions multinacionals. Les reunions entre les elits econòmiques europees i nord-americanes són secretes i els documents de treball no seran públics fins d’aquí 30 anys. Hi participen activament diferents ‘lobbys’ i es manté al marge a la societat civil i fins i tot als diputats i diputades del Parlament Europeu.
A més, ens trobem amb el fet que qualsevol forma d’explotació capitalista s’aguditza per aquesta mateixa raó. Si com a joves ja patim els efectes d’un atur de més del 50% als Països Catalans, com a dones a més ens hem d’enfrontar amb la cosificació i la sexualització dels nostres cossos com a criteri d’accés als llocs de treball. Si com a joves tenim uns treballs cada vegada més precaris, com a dones patim una constant invisibilització de les nostres capacitats i necessitem fer el doble d’esforços per ser valorades de la mateixa forma, a més de cobrar menys per realitzar la mateixa feina. Tot això afegit a una divisió sexual del treball que des de les primeres etapes de la nostra joventut ens dirigeix a desenvolupar aquelles tasques de l’esfera productiva relacionades amb els treballs de cures. Som les infermeres, les educadores, les administratives, les cambreres hipersexualitzades i les caixeres dels supermercats. Som joves treballadores fora de casa, i també dins, malgrat s’invisibilitzen les nostres tasques. Unes tasques sense les quals el capitalisme seria incapaç de sobreviure, doncs cada retallada en educació i sanitat suposa a la pràctica un augment de la doble explotació de les dones, que serem les que acaben assumint aquestes tasques de reproducció de la mà d’obra necessària per perpetuar el sistema.Són innumerables les vegades que el Moviment Estudiantil i la Comunitat Educativa hem sortit al carrer per denunciar els infinits atacs que les autoritats europees, espanyoles i franceses i autonòmiques han perpetrat contra l’educació dels nostres centres. Són també molts els cops que hem posat sobre la taula que la motivació d’aquests atacs no és conjuntural ni conseqüència de la crisi com fan entendre, sinó que cal encabir-les en un procés de reforma estructural del sistema educatiu que fa anys que es va iniciar.
La lluita contra el Pla Bolonya ja ho va posar sobre la taula: les estudiants passem a ser usuàries d’un servei, l’educació passa a estar regida per la lògica del model productiu i el mercal laboral i s’allunya de servir les necessitats reals del nostre país per subordinar-se als beneficis d’uns pocs. Amb l’aplicació de Bolonya ja finalitzada a nivell europeu, han estat molts els Governs estatals (els mateixos que el van promocionar) que han reconegut que ha sigut nefasta i ha dut unes conseqüències que ja es van preveure: l’elitització, la manca de finançament, l’expulsió de les aules de l’alumnat de classes populars, la incompatibilitat estudis-feina i el model del “full-time student”… A l’etapa final de la implementació de l’EEES a l’Estat espanyol, el Govern de llavors va dissenyar el què es va anomenar Estratègia Universitat 2015 (EU2015): la culminació a nivell estatal d’aquest procés de reestructuració i refor
mes.
Ahir dia 30 de febrer el Consell de Ministres va obrir la porta a la primera reforma que inclou l’EU2015: la reestructuració dels graus en un format 3+2: tres anys de grau i dos de màster per afavorir, teòricament, l’especialització i la competitivitat internacional. El 3+2 ens afecta tant a nosaltres, estudiants, com al personal de les universitats. D’una banda, s’accentua la percepció dels graus com a estudis generals, insistint en la necessitat de cursar màsters com a fase posterior i necessària d’especialització. Tres anys d’estudi “bàsic” i dos d’especialització i preparació obligades per optar al pas al mercat laboral. La duplicació de la durada dels màsters ve acompanyada d’un conseqüent encariment dels estudis, que es sostenen en tan sols un 35% d’oferta pública, actualment. D’altra banda, la fusió de graus i facultats derivarà en una retallada a les plantilles laborals, precaritzant de forma encara més aguda l’accés i les condicions laborals del personal a les universitats.
Si el Pla Bolonya es centrava en l’homogeneïtzació i reforma de l’estructura de titulacions amb l’establiment dels graus, l’EU2015 ens imposarà la reforma de la governança, la potenciació del finançament mixt primant cada cop més el d’origen privat, la ja mencionada reforma del 3+2… Aquest canvi és el més visible de tots els que volen aplicar, el primer d’un conjunt de mesures que s’hauran d’anar aprovant de manera descentralitzada i que acabaran transformant de manera definitiva el sistema universitari tal i com el coneixem avui en dia. No cal dir que aquesta directiva no ha estat redactada amb la participació (ni decisòria ni consultiva) d’estudiants, professorat o treballadores del món educatiu.
Les lluites contra el Pla Bolonya van posar un conjunt de qüestions i reivindicacions sobre la taula que Rectorats, Conselleries i Governs autonòmics i estatals van ignorar; decidint obviar el què era un clam social (no iniciar la destrucció del sistema d’educació superior) prioritzant els interessos de les úniques persones que es veien beneficiades de la reforma: empresaris, fundacions, etc. Un cop l’EEES ja va ser aprovada, aquestes mateixes persones que havien criminalitzat la lluita de la comunitat educativa van acabar donant-li la raó assumint que aquest Pla havia sigut un fracàs absolut i que en cap cas ens permetia avançar cap un sistema d’educació superior de qualitat.
Els aprenentatges de la lluita contra el Pla Bolonya ens fan veure la necessitat de recollir els fruits de la feina de base, diària i constant que el Moviment Estudiantil duu als seus centres i d’avançar un pas més i aturar, aquest cop sí definitivament, l’aplicació de l’Estratègia Universitat 2015 als Països Catalans. S’ha demostrat que els nostres avisos no eren en va, sinó que totes les previsions fetes s’han acabant complint. Així doncs, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) prenem la decisió de convocar VAGA ESTUDIANTIL el dia 26 de febrer arreu dels territoris que conformen el nostre país i ens posarem al costat de totes aquelles plataformes, assemblees d’estudiants i col·lectius que posin sobre la taula la perversió d’aquesta reforma per tal de començar un camí de lluita en comú.
La necessitat de convocar un dia de vaga és la lògica subjacent a aquest conjunt de reformes: en si mateixa, la desregularització del funcionament de l’educació superior, arribant a una situació de competitivitat entre Universitats -ja sigui pel finançament, les titulacions… Aquest fet duu a una situació de desconcert en tant que l’aplicació d’aquest conjunt de reformes es farà de manera descentralitzada i diferent a cada Universitat mitjançant packs de reformes estructurals. Ho veiem així, per exemple, en la imminent reforma dels Estatuts de la UB o en l’aprovació del Pla Estratègic de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).
Així doncs, ens trobem que tot i que la lògica de fons és la mateixa, les conseqüències de l’EU2015 poden ser diferents arreu. El nombre de lluites i experiències passades que duem a l’esquena ens fan arribar a la conclusió que cal que el Moviment Estudiantil s’empoderi a nivell local per fer front a aquelles reformes locals però que cal que es coordini amb la resta perquè l’enemic a combatre és el mateix. Totes les problemàtiques locals tenen causes globals i es fa necessari, doncs, emmarcar en un discurs global totes aquelles reivindicacions locals; connectar i visualitzar de forma conjunta les diferents lluites per denunciar els verdaders causants d’aquesta situació –que són comuns.
El dia 26 de febrer es planteja com a dia de lluita descentralitzada per una educació digna en una terra lliure: per aconseguir una educació pública, popular, catalana, antipatriarcal i de qualitat. Una lluita que s’ha de dur a terme entre tota la comunitat educativa, amb l’organització de tots els agents que hi participen: professorat, estudiantat, pares i mares, serveis administratius, etc. I també amb tota la societat en general. L’única manera de poder prosseguir amb la nostra lluita és començar a replantejar-nos els privilegis de la classe governant que es contradiuen de manera flagrant amb els nostres drets com a estudiants. Per això lluitarem perquè els equips de govern de les universitats es posicionin totalment en contra de les reformes impulsades i imposades des de la classe governant i es comprometin a congelar els plans de reforma ja iniciats.
Com a estudiants, com a membres de la comunitat Universitària i principals actors que patiran les conseqüències d’aquesta imposició; ens mostrem frontalment en contra del 3+2 i l’Estratègia Universitat 2015 i farem tot el què estigui a les nostres mans per tal d’aturar el setge que viu l’educació pública al nostre país.
Arran Granollers 